Montaigne, series i logicofilosoficus.

El llibre Teleshakespeare, no pretén ser la enèsima exploració i teorització sobre les series com el súmmum entertainment del inici del segle XXI. Més aviat és un pas conceptual des de la saleta i el TP a sobre del tapet cap a la estimulant deriva d’una assagística perspicaç, versada i lúcida. Jorge Carrión ha elaborat un treball goethià sobre el món ficcional televisiviu americà sense pretendre que sigui una mera categorització simbiòtica.

Carrión s’ha guanyat a pols ser una de les veus doctes sobre aquest fenomen al haver-se col•locat en un punt visible de la trinxera de la crítica (tant en el suplement cultural ABCD com en molts altres mitjans), però també, pel fet d’haver-se atrevit a ser avantguardista en el seu últim llibre de ficció, Los Muertos, on engendra un invent creatiu exemplar , una commixtura entre novel•la i el devanir d’una hipotètica sèrie televisiva, en que George Carrington i Mario Alvares aconsegueixen que la FOX els aculli un projecte ple d’incertesa.

Teleshakespeare avarca tot el cosmos de las series en qüestió, des de la visió més satèl•lit, fins a la més impregnada de l’experiència directa. La forma de enllaçar una sèrie amb l’altra, i amb d’altres referents literaris i d’erudició varia, ajuda a focalitzar millor las propietats de cada sèrie. Jordi Carrión és un esplèndid coneixedor dels elements fonamentals de la narratologia, i Teleshakespeare és un exercici també per a mostrar-nos las tècniques usades per cada una de las ficcions en el seu tema, trama e intriga.

Escrita per a un públic, que no necessita d’un gos pigall, que sap quin terreny trepitja i que no vol trobar-se el fanguer habitual ple de tristos tòpics. El que fa Carrión és un demolidor treball d’obrir la selva del cor de las tenebres a matxetades d’expert pioner. Perquè en Jordi Carrión quan parla sobre joies televisives ho fa amb la destresa d’un taxador, però a la vegada des del prisma de la experiència d’un bulliciós buscador d’or de Deadwood.

Teleshakespeare és una cosmologia i un assaig sobre la lucidesa de las series. No és la bíblia, como s’ha arribat a dir en algun article; en la meva opinió s’aproxima més a un estil adorniano modern sobre l’aflorament d’una forma de crear que ha assaltat les concepcions artístiques d’aquest inici de segle.

Convido a tots els crispeteros a llegir-la.