Scoop

The Hour (1a Temporada)
6 episodis

A finals del 1956, la BBC es decideix a donar entrada a la seva graella a un arriscat, però entusiasta, magazine d’actualitat, The Hour. En aquell any, Gran Bretanya s’acollia a un panorama complex de la seva història, veient com el món es precipitava cap a un escenari en què la seva presència era difosa; una guerra freda, on se li intuïa un paper circumstancial mentre assitia a l’enfonsament del seu insubmergible Imperi. I a més a més, ho havia d’encarar òrfena del seu líder espiritual, Sir Winston Churchill (primer any retirat de la política activa).Però el fet més destacable és que el llançament de r, en aquell suculent mes d’octubre, coincideix amb la crisi de Suez (i no és baladí, ja que es tracta d’un conflicte que simbolitza l’època a la perfecció).

Precisament tot es precipita quan un dels periodistes i redactors del programa, el jove i intrèpid Frederick Lyon (un dels personatges ficcionals de l’any a la TV), queda enredat en una tèrbola trama entre els serveis secrets britànics (MI6), i els de la Unió Soviètica amb efectes directes sobre el conflicte de Suez. En Fredie, coratjós i abrasiu, haurà de desdoblar-se per tenir un peu a cada món, mantenir-se com a professional seguint els esdeveniments “oficials”, sense deixar de seguir el rastre a la conspiració orquestrada des de diversos fronts. No podem oblidar que el 1956 també va ser l’any d’Alfred Hitchcock: El hombre que sabia demasiado.

La Bel Rowley, també una jove brillant, i òbviament una dona avançada al seu temps, és la productora. En un principi es va optar per ella per creure que podria ser fàcil de dominar, i a la vegada per servir de barrera front al temible i imprevisible Lyon…, però ella s’acabarà guanyant el respecte, i no només amb la BBC, sinó també en els reiterats conflictes amb els homes de Downing Street, que en aquell temps tenien excessiva familiaritat i facilitat d’accés al contingut de la televisió pública. I encara més, des de l’aprovació de la llei “mordassa”, que impedia formular opinions sobre lleis i accions que encara no haguessin estat legislades i aprovades pel Parlament.

The Hour, també ha suposat el retorn a la televisió de qualitat de Dominic West (Hector Madden), el que fou el detectiu Jimmy McNulty de la policia de Baltimore a The Wire, però ara ho fa a l’altra banda de l’oceà, on va néixer. Tot i que The Wire va ser una sèrie coral per antonomàsia, és innegable que ell n’era el protagonista; en canvi a The Hour s’ha de guanyar les garrofes davant uns joves actors britànics de molt talent. I aquest és un dels atractius de la sèrie, ja que en un principi no se li atorga un d’aquells papers regalats. Ell escenifica el periodista en consonància amb l’status quo, gairebé se’l podria titllar d’home planer i anodí: un heroi de guerra, posteriorment casat amb una dona de família influent, i que gràcies a aquests contactes gaudeix del privilegi que el col•loquin com a presentador i cara visible del nou programa. Fins i tot, podríem dir que és el seu company, Frederick Lyon, qui fa de Jimmy McNulty en aquesta història, el que està disposat a rebre tots els cops per oferir un millor periodisme, enfrontant-se a les altes esferes a cos descobert. La petita diferència és que Mr. Lyon no té la gràcia d’en McNulty envers les dones, i és incapaç de pregonar el seu amor a la senyoreta Bel, que òbviament acabarà en braços del galant en aquest drama i amor triangular de backstage. S’ha de dir, però, com es obvi, que l’Hector Madden es contagiarà de seguida de l’entusiasme i ganes de dignificar la professió dels seus joves i abjectes companys.

Un altre dels personatges més interessants és la figura paradoxal de Clarence Fendley, un dels homes forts de la BBC i a qui se li ha encarregat el seguiment del nou programa. Tot i actuar com un home d’ordre en els despatxos dels caps, en el fons sap i reconeix que “estic permetent un programa als albors de l’acceptabilitat”. I en Frederyck Lyon arriba a dir en to de mofa referint-se al periodisme en general: “Som la dosi nocturna de la seguretat, de què tot està bé”. L’empenta del jove equip acaba convertint cada programa amb una maquiavèl•lica batalla per aconseguir un periodisme més integre, tot i les pressions. En Clarence, en el fons, reconeix que aquest programa es el fermall a la seva carrera, però també amaga altres motius… (No us perdeu la darrera conversa entre el jove Lyon i el veterà Fendley).

La gran virtut de la sèrie és que sona a modern i original, mentre està recoberta de línies clàssiques com un conjunt de Savile Row (famosa tenda del centre de Londres). I tot a expenses d’Abi Morgan, el creador que ja s’havia guanyat la fama amb la minisèrie també de la BBC, State of Play (2003). Poques coses se’ls ha d’ensenyar als anglesos pel que es refereix a televisió, i menys en termes que combinin ficció-thriller-política-humor. Són uns veritables genis al tractar els assumptes polítics amb mordacitat, però també de forma holísitca. I ho fan des d’una òptica que prefereix decantar-se més per la interpretació clàssica, que no pas per l’hiperrealisme imperant a la televisió estadounidenca