Hora de deixar el pis d’estudiants

Tancar una sèrie no és fàcil, se li demana gairebé allò impossible i inclús contradictori en la seva essència. Quan ens endinsem en una trama que esperem de llarga durada ens agrada que aquesta s’expandeixi, mantenint un incert control i a la vegada que, arribat el moment, sàpiga contraure’s fins a consumir-se en una darrera escena colpidora, a la vegada que ontològica. Cada sèrie ha de trobar el seu final, tenint en compte que ni els millors finals són els que ho deixen tot tancat, ni els que en creen un de relatiu.

Weeds va començar el 2005, i la seva creadora, la Jenji Kohan, al finalitzar la sisena temporada (2010), va reconèixer que ella hagués volgut acabar aquí el projecte, però els productors de Showtime van fer mans i mànigues per convèncer-la d’allargar una temporada més, tot i que aquell final era prou convincent; i hagués servit a la perfecció com acomiadament (variant alguns detalls lògics). Ara, després de posar fi a la setena temporada, tampoc hi ha notícies que ens assegurin que hem vist definitivament l’episodi final (7×13). Amb aquests tretze nous capítols no s’ha aconseguit cap dels objectius que es preveien en el guió: no s’ha airejat la sèrie; al contrari, els vicis que anava arrossegant s’han fet crònics, i el recurs final és directament de suspens de primer curs d’escriptura de guions.

L’únic cas que tinc constància en què la intromissió d’un agent del negoci cultural hagi intervingut en l’obra d’un autor i aquesta millorés, és el de l’editor del magnífic Raymond Carver, Gordon Lish; i justament no és baladí que el que aquest va promoure va ser depurar l’estil massa recarregat i dilatat de l’escriptor americà. Weeds és una sèrie ràpida i dinàmica, de desenfundar fàcil, i els productors haurien d’haver fet cas a la creadora quan aquesta va creure que el millor era baixar el teló. Showtime sembla que s’està especialitzant en no saber tallar a temps les seves sèries, conscient que la collita que va sembrar i ha cuidat perfectament durant un lustre, s’ha de recollir i no té relleus carismàtics. Nurse Jackie i The big C viuen molt bé sota l’halo de secundàries de luxe. Tot i així, sembla que alguna cosa vibra positivament sota Homeless i House of Lies (estrenes d’aquest mes de setembre).

Tornem al cas que ens ocupa en concret. En aquesta setena temporada he tingut permanentment la sensació d’estar veient més aviat una pel•lícula de retrobament de les essències d’una sèrie que sembla que ja quedi massa lluny, tot i seguir en antena. Aquests Three years later… només han servit per poder buscar un nou escenari, i poder-se allunyar del laberint en què es trobaven. I a més a més, s’ha deixat encara més dèbil i decaigut l’únic personatge temible per a la Nefertiti, el seu propi cunyat.

Weeds ja va passar per una fase en què els dogmàtics se la van carregar, quan els Botwin van fugir dels suburbis d’Agrestic després de cremar el seu passat… Per contra, jo vaig aplaudir aquest moment d’independitzar-se com a trama; però ara, és el moment de saber que ja toca deixar el pis d’estudiants.