Sherlock, l’adaptació actual d’un detectiu clàssic

És Sherlock, sense cap dubte, un dels personatges més populars del món.
Ha sigut centenars de cops adaptat al cinema de moltes maneres diferents.
Els creadors de “Doctor Who” entre temporada i temporada van arribar a la conclusió que el personatge  s’havia allunyat molt de la seva essència literària i van decidir reivindicar-lo en una minsèrie amb el difícil repte d’adaptar el personatge a l’actualitat.

Sherlock (Benedict Cumberbatch) i Watson (Martin Freeman) s’ajuden, és clar que sí, del nou llenguatge visual i actual. Però tot i que Sherlock utilitza eines de la comunicació actual (trobem referències a l’Ipad, al blog, a webs i l’ús habitual dels smart phones) la sèrie manté un ritme intens, sense pausa per donar aire a l’espectador.
Convertit en un adicte al treball, el famós detectiu afamat per nous reptes que desafiïn el seu intelecte treballa en casos que completen unes dues temporades (dividides en tres episodis) entretingudes que obliguen a l ‘espectador a no treure els ulls de la pantalla.
Just acabada la segona temporada,  Sherlock, que ha superat totes les expectatives per un personatge massa cremat pel públic (les pel·lícules de Guy Ritchie podrien desaparèixer del mapa pel bé del personatge i ho diu qui encara té una petita esperança pel director anglès) com a conseqüència del share aconseguit a la segona s’han assegurat l’estrena de la tercera.
És “Sherlock” un producte limitat i ofereix una agradable sensació d’una feina ben feta, un producte on cumpleix l’objectiu d’entretenir sense descuidar un bon guió i el sentit de l’humor, afegint suficients curiositats per pujar el personatge de Sherlock a un nivell d’actualitat que mai havia assolit.
De visionat obligatori, “Sherlock” és una de les sèries amb millor forma de la televisió actual.

Com a curiositat, apuntar que Sherlock no menja a cap dels episodis i fuig de la imatge, gairebé icònica, del barret amb el que sempre s’ha conegut el personatge.