Smash: buscant la nova Marilyn Monroe

Spielberg sembla que li ha està trobant el què a produïr sèries de televisió.
Desde aquells meravellosos Cuentos Asombrosos ha arribat a produïr la interessant Abducidos, United States of Tara, la bèl·lica The Pacific, les recents The River i les fallides però efectives Falling Skies i Terranova, per posar uns exemples.
Si alguna cosa podem dir és que Spielberg és un home prou inteligent com per saber on posar els diners que li surten de les orelles. Cert que són produccios similars al gust del director. Amb Smash, però sorpèn la seva implicació en un musical, cosa que em va fer pensar que molt segur havia d’estar per entrar-hi.

Tenen algunes coses els musicals que han tingut més anys de vida que de mort d’ençà que el cinema és cinema. Alegria, optimisime, les melodies, no cal enumerar totes les virtuts d’un musical, a vegades tan odiat, però és molt fàcil convertir-lo en ridicul i vergonyós.
M’ha vingut al cap Glee que ha ballat tant que no sap on és la pobre i la fredor absoluta d’aquell musical de Tim Burton que no escric per no tornar a recordar.
Té molt guanyat Smash d’entrada quan gosen tocar un dels mites i llegendes de la història de Hollywood com és Marilyn Monroe, personatge del qual tenen els protagonistes la intenció de realitzar un musical sobre la seva vida i obra.
Debra Messing encapçala una de les cares més reconeixibles de la sèrie. Un actriu massa oblidada amb més recursos que els papers que ha interpretat.
Jack Davenport, allunyat ja de la saga de Piratas del Caribe, és l’encarregat de posar cara al peculiar coreògraf. En un paper més secundari trobem a Anjelica Huston en un paper que li escau perfectament.
La resta d’actors i actrius, molts forjats al teatre, i amb relativa poca experiència amb formats televisiu aporten la vitalitat necessària per uns espectacles musicals ben rodats i sense la confussió d’una càmera perseguint com boja als actors.

Tot està on ha d’estar però es troba a faltar una mica més de carn sota la capa que amaga tota la llum i el color d’un espectacle com tal.
La mala llet al backstage, els esforços pel no res d’uns actors en busca del somni americà, la lluita que acostuma a existir per aconseguir un paper, a vegades minúscul.
Intueixo un augment d’aquestes carecterístiques a mesura que avancin els capítols que acabarien per arrodonir un format ben treballat en molts sentits.
Si no és així, tan sols queda gaudir d’Smash per si sol, que no és poc.