No m’havia passat amb Friends.
La mateixa proximitat emocional ni tan sols l’havia tingut amb Scrubs.
Tampoc amb Ted Mosby i companyia.
Tots ells retratats d’una manera innaccessible tot i la quotidianitat de les seves històries,
de les seves reaccions i actes.
Únicament he necessitat un parell d’episodis d’aquesta sèrie de la que tan sols es pot dir
que són un grup d’estudiants. Es diu Community.

Una de les moltes virtuts de Community és que sembla no cenyir-se a una història principal de la que dependre totes les altres subtrames. Com ho eren Ross i Rachel o la dona de Ted Mosby.

A Community les històries es desfan amb facilitat perquè no li donen la importància necessaria.
És una manera molt complicada de fer crèixer els personatges, ofereix llibertat creativa per obrir i tancar trames sense espatllar res.
Community són uns vint-i-cinc minuts extraordinariament ben escrits.
Els personatges que podrien no ser amics si no s’haguessin creat per accident el grup d’estudi són tan carismàtics que és impossible no estimar-los, com amb la família, desde els seus defectes.
Troy i Abed, el duet còmic per excel·lència, amb un humor freak ple de referències a la cultura pop es converteixen amb els teus millors amics.

Tot i que el transformat Chevy Chase té el perfil de dolent com a racista, egoista, homòfob i pervers, m’agrada pensar que el personatge a qui tothom realment odia és l’encarnat per Ken Jeong, on confirma amb Chang la facilitat que té per donar als seus personatges una bogeria i una dimensió sovint paranormal.

Jeff, que és el personatge més esteoritipat, sovint s’en riuen d’ell i dels seus discursos habituals.
Shirley, devota cristiana, amb pitjor passat que present.
Britta, una contradicció per sí sola que amb el pas del temps s’ha definit cada cop millor i Annie (que, en principi buscaven una actriu asiàtica o llatina, potser per donar-li més sentit a la paraula comunitat) tenen la mateixa importància en els episodis.
Renovada per una quarta temporada, Community té a més la virtut de convertir en icones a personatges sense història com a StarBurns, la mascota oficial, o el degà, això sense tenir en compte la estàtua de la bandera, símbols d’un univers que converteixen Community en alguna cosa més que una sèrie.
D’aquelles coses que segueixen cuejant havent passant els anys, com passa amb els millors.

Escriptors de confiança de J.J Abrams, Adam Horowtiz i Edward Kitsis escriuen un pilot ben efectiu.
Un poble anomenat StoryBrooke, on ningú sembla poder sortir, està habitat per personatges de contes infantils que no recorden qui són, gràcies al malefici de la Reina, ara alcaldesa.
Almenys és el que creu el petit Henry, que abandonat a adopció al nèixer, troba i arrastra a la seva mare biològica (Jennifer Morrisson) per fer-li entendre que ella és la clau per què tothom desperti.
Un pilot, no perfecte, però amb unes bases prou notables com per despertar cert interès, que aconsegueix atrapar-te i ni tan sols amb un segon visionat més exhaustiu som capaços d’adonar-nos dels homenatges a la obra magna de J.J Abrams (el fum de la Reina, la xocolatina Appollo, el rellotge aturat a les 8:15 o el número 108 on viu l’alcaldesa.

L’estructura no deixa d’assemblar-s’hi una mica. Els constants flashbacks on es fa la relectura dels contes alternada amb el que succeix a Storybrooke, que posats a pensar no deixa de ser una illa, és comparable amb els episodis de Lost.
No obstant, les comparacions sempre són odioses i existeix un mòn entre Once Upon A Time i Lost.
Sense cap personatge prou emblemàtic on nomès destaca com a secundari el gran Robert Carlyle, el pes dels episodis recau en la més o menys inspiració de les versions dels contes, una estructura massa gran per una sola columna.
Per tant, la sèrie trontolla constantment amb el perill que es desmonti i allò que veiem en els primers episodis on les escenes més interessants recauen sobre StoryBrooke en comparació amb els contes, el reflex dels personatges alliberats de les pàgines d’un llibre, comporant-se com éssers humans sense poder evitar ser un personatge.
La creença del petit Henry en el malefici és l’encant màgic que deixa una escletxa a l’espectador a creure que tot és possible però abandonen al personatge massa aviat deixant la majoria d’episodis amb un cert aire de repetició i sense tenir gaire clar com tancar el conflicte principal.
És injusta la sensació amarga que deixa amb tots els esforços que dedica per ser una sèrie per a tots els públics, que aconsegueix entusiasmar a tota la familia i que precisament per la falta de definició no aconsegueixi sorprendre.
Al cap i a la fi, ja ens coneixem tots els contes.

Els terroristes formen part de molts arguments per sèries per aconseguir demostrar la gran capacitat dels americans per la victòria. Jack Bauer, convertit ja en superheroi més que en personatge,  s’enfrontava a ells amb múscul, acció i tensió. Homeland que té el valor de posar el nom de Al Qaeda sobre la taula avança per circuits més psicològics que 24 però tensa tant la corda que al final de cada episodi mereix una pausa per recuperar-se.

No és casualitat la semblança entre Jack Bauer i la Carrie Mathison de Homeland, dos dels guionistes ho han sigut també de 24. Els protagonistes estan disposats al que faci falta per aconseguir el seu objectiu, creuen en els seus instints i conserven un passat que els fa ser més tancats a la confiança absoluta, només reservada a pocs escollits.

En el cas de Carrie, una fantàstica Claire Danes, es recolza sobre Saul
(soberbi Mandy Patinkin) en la sospita, que es converteix en obsessió, d’un soldat americà infiltrat per la banda terrorista. El soldat, torturat i donat per mort, en un magnífic personatge interpretat pel no menys espectacular Damien Lewis, és observat amb expectació per un espectador que es debat per decidir on posicionar-se.
Aquesta és una de les petites però gran virtuts de Homeland, generar tensió i expectació, el dubte creixent en els tan sols i agraïts dotze capítols. Una acció desenvolupada a les oficines, a les fosques, amb paraules utilitzades com bales, diàlegs punyents i escenes que exploten com bombes.
La aparició de la sèrie a Fox és una oportunitat única per gaudir de una de les millors sèries de l’any passat.

La família, allò que no es pot escollir i del que costa desempallagar-se, la pedra angular que acaba definint un individu. Pares, mares i fills retratats fins a la fi dels temps a la petita pantalla. A aquestes alçades les hem vist de tots colors. De les families quasi perfectes que resolien  els conflictes amb un petit somriure i abraçada mentres es sobreimposaven els títols de crèdit finals. Les conflictives amb constants problemes per resoldre.  Si no fos groc i animat, Homer Simpson seria un pare de familia que s’aproparia a la tragicomèdia.  Frank Gallagher, en canvi, apropa a l’espectador a l’odi més pur però amb la mirada tendra d’aquell que ja el creu allunyat de la salvació. [Spoilers]

La seqüència final sense diàleg amb el pare d’aquesta família destructurada llençat com un desconegut pels seus propis fills fora de casa, amb l’esma i mirada quan un veu que res ja no té solució, és definició perfecta de Shameless.

Fiona, la filla gran, segueix sent el pilar on s’agafen tots els germans, esperançada per l’arribada de la seva mare, moment que aprofita per sentir-se allunyada de les enormes responsabilitats que porta a l’esquena, un petit descans que acaba de la pitjor manera possible. Un cop de puny que la torna a la realitat, la que no li permet expressar emocions, que no la permet cap descans, tan sols uns minuts en la que es permet plorar mentres neteja la sang de la seva mare en un fallit intent de suicidi davant de la familia que davant de la imatge dantesca més que horroritzada pateixen els uns pels altres, curtits els germans del pitjor. Sang netejada en silenci davant Jimmy-Steve, que sembla adaptar-se millor amb el caos que amb la falsa felicitat de la seva pròpia familia.

Allunyada aquesta temporada de les peripècies del pare, continua enorme William H. Macy, els focus il·luminen  l’esperança de Lip, un diamant en brut que accepta les desgràcies en silenci però mirant-les a la cara, un adolescent valent i amb idees clares amb el pes afegit de la possiblitat de ser el pare de la criatura esbojarrada i capritxosa que és Karen.
Incapaços de dir-se t’estimo Lip, a més, s’enfronta a la germana gran ofuscat i sense acceptar la importància i la descomunal responsabilitat que li cau a les espatlles.

La joveneta Debbie és qui confia més en la família, capaç de qualsevol cosa, enfrontant-se al repte de convertir-se amb dona, utilitzada emocionalment pels seus pares. L’únic membre de perfil més clàssic, amb les creences encara intactes.
Shameless és una sèrie amarga, nomès per aquells capaços de veure la vida sense censura, per bé i per mal, que tot i així emociona i provoca somriures de complicitat per l’entuasiasme en la que una familia sense recursos s’estima a la seva manera, amb tots els seus defectes i virtuts, amb totes les piruetes que realitzen per sobreviure i tenir una vida igual com el dia d’ahir.
Una segona temporada amb escenes contundents com el final de la mare de Frank Gallagher o la creixent intervenció del personatge interpretat per Joan Cusack, amb constant evolució.
Sembla que la familia de Shameless està destinada a patir, a estar abonada a la mala sort, i potser així continuarà, d’una altra manera no seria com és.  Mentrestant espararem una cura entre tant dolor cicatrizat. La família és la família.

Molta pressió tenia Spartacus: Vengeance per superar la mort d’Andy Whitfield i tornar a enganxar la història deixada just després de la primera temporada i de la menor però prou distreta prèvia amb Gannicus com protagonista estelar. Amb Liam McIntyre com a nou Spartacus, semblant a l’original però menys carismàtic, la sèrie tenia un repte tan difícil que ha perdut tensió però guanyat sang i fetge.

En aquest sentit, la sèrie ha apostat per reforçar la bestialitat de la temporada anterior, tot i que les lluites continuen sent semblants les unes amb les altres, abusant un altre cop de la càmera lenta, que tot i que continúa sent espectacular perd capacitat de sorpresa. La temporada anterior tenia un objectiu clar que s’anava tensant episodi rera episodi, unes subtrames que convivien i ajudaven a crear dimensió a uns personatges més enllà de les espases. En aquesta temporada l’objectiu trontolla de la mateixa manera que el lideratge d’un Spartacus ara més tou, com Crixus buscant el seu amor, personatges menys animals, amb més voluntat d’aferrar-se els sentiments, ara que es veuen cada dia més derrotats, sempre nedant a contracorrent, mai portant la iniciativa d’una guerra que perd emoció tot i el brillant episodi final.

Destacar la lluita dilèctica i d’intencions entre Lucretia i Ashur, els personatges que tenen la veu més Shakesperiana d’uns deu capítols que tot i no estar a l’alçada de la temporada anterior, encara deixa motius per continuar visualitzant una història que sembla haver entrar a un punt mort, i on l’interès sembla enfocar-se més a les parets de Roma que pels camins de pedres pels que caminen Spartacus i els seus homes, cada dia més presos de la seva pròpia llibertat.

Segueix plovent a Seattle. És una bona notícia. La primera temporada de The Killing intensa i cada cop més recargolada requeria una atenció constant que podia perdre a l’inici de la segona temporada. Per sort, els cabells continuen mullant-se i la història avança per uns camins dins d’un laberint on la sortida queda encara lluny. El doble capítol de la segona doncs segueix allà con acaba la primera.  El focus d’atenció s’amplia i dona pas a una encara més gran perspectiva de dubtes i intencions a l’ombra, una bona notícia per aquells que creien que tot es resumia en qui va assassinar a la filla d’una família que no deixa de perdre protagonisme. El cas continua.

The River amb tan sols 8 episodis ha sigut capaç del bo i millor. Prometia la sèrie creada per Oren Peli, capaç de treure bons resultats amb pocs mitjans,  uns episodis intensos que semblaven agafar el millor de cada casa per crear un producte més diferent al que haviem vist fins ara.

Tot i així juga molt en contra seva la cultura de la inmediatesa d’un públic exigent cada cop més difícil de sorprendre. The River s’enreda fàcilment per camins que li venen massa grans per un producte que s’hauria d’haver concentrat en uns de més estrets.
Sempre amb la frase de “Magic’s out there” sobrevolant l’inici dels episodis, The River s’oblida de les bases dels primers episodis i es concentra, de vegades massa, en tot el que contrari a la màgia: els personatges, que assumeixen amb facilitat tot el que veuen de sobrenatural, i la seva situació dins del vaixell.
Deixa la sèrie moltes preguntes obertes per una propera temporada, molts dubtes que queden a l’aire, que perillen a confondre’s entre si continuen pel mateix camí. Cal dir que els episodis són força entretinguts però les sorpresa deixa de ser efectiva i la temporada acaba deixant un regust d’un plat ja degustat.

Finalitza la segona temporada de The Walking Dead, criticada per previsible però que té les seves virtuts en el creixement dels personatges, en l’acció verbal i la mort de tots aquelles carecterístiques que defineixen l’ésser humà. La humanitat dels personatges cada cop més infectada, cada moviment és un pas més a un futur incert que focalitzen a una granja enmig del bosc. Unes vides trobades després de milers de quilòmetres i que, tot i així, incapaces d’ajudar-se, convertint en egoisme l’instint de supervivència.
Qui vulgui continuar, avisar que hi han SPOILERS

Un dels mèrits de les sèries és en eliminar els personatges més carecterístics i no perdre la capacitat de sorpresa, que la història continui tenint el suficient impacte.
The Walking Dead perd dos dels millors personatges de la sèrie, Shane i Dale, gairebé antagònics.

Una era la mateixa representació de la humanitat, la veu que cridava encara per l’esperança, era l’esponja on s’eixugaven els mals pensaments dels demés, sempre disposat a dir el que necessitaven sentir, i que topa inevitablament amb el caràcter impetuòs de Shane, sempre amb un peu fora del grup però unit al centre malèfic de les paraules de Lori, la dona d’en Rick, que sotmet als dos amics a enfrontar-se, dient paraules envenanades. Una estratègia treta de la supervivència, de mirar el futur i no el present però que cal tenir força present. Personatges aparentment més dèbils començen a tenir veu pròpia i es perfilen com a rebels.

La pressió, no obstant, sempre cau sobre en Rick, que sempre es presenta ferm i que no tremola prenent decisions, paper que asumeix fàcilment dintre del grup, però que cada cop l’allunya més. Far intermitent on miraven els personatges, perduts a un mar sense rumb. Magnífic monòleg final, on ja no li importen les arrels, després del rebuig de la dona i la seva reacció de la mort de Shane i que dona un cop sobre la taula posant accent al dolor que s’ha empassat pel bé comú, unes paraules reforçades per l’esperança en el pla final.
Mereix destacar el creixement de Donna com a personatge, abandonada enmig del perill, oblidada ja pels seus companys, fent el contrari que la primera temporada, lluitant per la vida.
La aparició del personatge que li salva la vida, possiblement de les millors de tota la sèrie, obre un camí del que es fa llunyana la tardor per tornar-hi.

En general, la segona temporada es defineix pel seus diàlegs i per les conseqüencies dels actes, algunes més previsibles que altres on s’ha trobat a faltar l’acció tan present en la primera temporada però que soluciona amb el capítol 7. No s’entendrien les escenes d’acció sense un perfil definit del personatge, i amb The Walking Dead han sabut fer-ho tot i les esperades crítiques.
S’hauria de separar la sèrie del còmic, empresa potser inevitable, perque sempre hi han continguts millors i pitjors. Shane, per exemple, resulta més ben dibuixat a la sèrie. Amb la comparació sempre es perd. S’espera una tercera temporada on Glenn i Daryl personatges amb potencial poc explotats guanyin minutatge i on els diàlegs siguin tan tensos com les escenes d’acció. Mentres esperem, recordem que arriba Juego de Tronos l’1 d’Abril.

Sempre ens ha costat reconèixer els mèrits de casa nostra.  Amb la música han trigat massa anys com per valorar-la més enllà de l’idioma.
Televisivament parlant segurament costarà molt més si es continúa anclat en la telenovel·la que, després de la brillant Nissaga de Poder, ha anat perdent no qüalitat sino varietat de gèneres, a vegades massa concentrats amb la comèdia (Majoria Absoluta, Plats Bruts), el drama social (Ventdelpla, La Riera, Polseres Vermelles) però per sobre de la poca fortuna que va tenir la reivindicable Crims, que va allunyar-se de la tendència, nomès hi ha hagut una que s’hagi atrevit a ser una sèrie diferent desde molts punts de vista: Porca Misèria.

Dirigida per Joel Joan i escrita també per un bon conjunt de guionistes, la sèrie retrata la vida d’un guionista d’un night show, presentat per una magistral Mercedes Sampietro.
La característica principal de Pere Brunet, tan insegur com neuròtic, és que es defineix per ser completament oposat a tota la resta de personatges.
De la seva parella primer, una biòloga investigadora, una dona científica, els números davant les lletres units per una mascota peculiar: una porca de nom misèria, testimoni de la bona connexió que estableix la parella, tan allunyada i alhora tan propera.
També del seu germà (Roger Coma) dèspota i arrogant, directiu d’una empresa de beguda energètica, conviu també amb un personatge que contradiu la definició del personatge: la voluptuosa Natalia (Mercè Martínez), un personatge insegur que lluita per una forta estabilitat emocional, possiblement, la evolució més gran de tots els personatges de la sèrie, per sobre d’una sufrida Clara Segura.
A la majoria d’ells els uneix un personatge lliure i sense cadenes, que va i ve, sense destí ni objectiu, l’Àlex (esplèndid com sempre Julio Manrique) un vaixell en busca d’un port.

Joel Joan, possiblement conscient que el seu personatge convertit en una illa enmig de tothom guanya per uns diàlegs amb cara i ulls, enfronta les situacions, a vegades massa positives (res a dir: prou de melodrames), amb fluidesa i naturalitat on les històries passen a ser (més) reals que les telenovel·les.
Es parla sense embuts de les emocions i sentiments, no es camufla el desengany, la decepeció, la tristesa i on l’alegria i el somriure no són forçats.
Passa tot per,  sense dubte,  un bon treball d’actors, que donen veracitat a un guió que a vegades flaqueja i perd episodis per sobre de la principal línea narrativa.
És una aposta en català no arriscada però amb un perspectiva molt més diferent i actual, amb una veu propera a la audiència. La cámara, mai estàtica, sovint un personatge enmig dels actors, teatral i gens televisiva però que accentua allò que s’acostuma a perdre en sales de muntatge i amb càmara estàtica.

Molts cops amb una innovació envejable i que no es troba a cap cadena pública,  de la nostra li cal reconèixer mèrits per les valentes apostes, tot i les contínues referències al passat, tan en formats documentals com ficció. Els hi falta per això donar un pas endavant per les sèries que superaria tota ficció espanyola (amb molts catalans darrera i davant: espai per reflexionar) com El Barco, La Fuga, Toledo, Hospital Central, Con el Culo al Aire, Aída i un llarg etcètera.

Un lloc on les sèries d’aquí no podran assolir mai, per desgràcia. Sent capaços de tot i més i no tenir el just reconeixement propi ensenyant orgullosos  el que fem com fem d’aquests grups de música que ja van fora de Catalunya amb les entrades exhaurides.

En fi, ja és veritat ja: Porca Misèria!!

Difícil tasca veure Awake i no preguntar-se quin futur li espera més enllà del brillant pilot que obre una sèrie de complexa digestió.
La història comença amb un accident de cotxe i amb dos funerals, el del fill i la dona, provinents de dues realitats que el protagonista viu cada cop que obre els ulls al matí.
Una dualitat que es complica cada cop que presenciem els diàlegs amb els dos psiquiatres, cada un convençut que el problema resideix amb un mecanisme d’autodefensa per protegir el dolor de la persona perduda.
El pare o el marit que, a més, és policia, està convençut del que veu i sent. Es veuen pocs abismes de dolor, feliç almenys de poder conviure i veure la persona perduda.
Dit això costa trobar camins nous per on avançar una sèrie que no hauria de tenir més de una temporada.
Rebut amb certa indifèrencia o, almenys, no tanta repercussió com la que segur esperaven els directius televisius, el pilot deixa amb tot per decidir amb els següents episodis.
Estarem al cas.